Traspuant misogínia

L'estadística, per més que sigui una ciència matemàtica i es vulgui revestir d'empirisme no és neutral ni objectiva, tant per la interpretació i anàlisi que es faci dels resultats obtinguts com de la recopilació mateixa de les dades que pot, intencional o fortuïtament ,tenir biaixos i, a més, el sentit que es vulgui donar a les dades i la forma com s'anuncien poden inclús donar-li un sentit molt diferent al resultat.

Realitzar un article sobre un estudi estadístic sobre el perfil mig de les dones adultes a l'Estat espanyol sense fer una anàlisi en profunditat de les dades, els elements que condicionen i motiven aquests resultats i a més destacant d'una forma clara aquells elements que poden ser considerats de desprestigi, indesitjables i negatius, és com a mínim sexista sinó misogin.

Podem categoritzar de marujes a les dones adultes sense més estudis que els obligatoris, que es dedica al treball reproductiu, que es creient i vota al PP o podem intentar esbrinar per què una de cada cinc dones a l'Estat espanyol té com a ocupació el treball reproductiu i de cures i de les persones que es dediquen en exclusiva a aquestes tasques el 99%són dones, per què el 70% les dones d'entre 55 i 64 anys a l'Estat espanyol tenen només estudis d'educació obligatòria front el 62% dels homes o preguntar-nos per què de les 840.000 persones analfabetes a l'Estat, el 70% són dones.

Podem també considerar que aquest perfil de població que aglutina característiques com la dicotomia catolicisme-PP és exclusivament un perfil femení o podem intentar esbrinar com són els companys, els marits, d'aquestes dones que, probablement, no siguin erudits apòstates i revolucionaris combatius.

Però clar... fer aquesta anàlisi suposaria intentar indagar en aspectes que tenen més a veure amb classes socials que amb el gènere de manera exclusiva i per tant caldria trencar amb el missatge de desprestigi de les mestresses de casa que miren Sálvame... i això per un snob classista, un set-ciències il·lustrat seria anar massa enllà dels seus nassos aburgesats que enlloc de criticar la divisió sexual del treball es dediquen a atribuir amb una clara intenció de desprestigi, un seguit de característiques socialment menys acceptades a un grup de població, de dones, que són les mateixes que els han criat i encara ara els netegen la seva merda.

Llegeix més »

Un fill sa del patriarcat

Voldria fer una reflexió en calent sobre quelcom que m'ha passat i, tot i que no escric mai en aquest blog qüestions personals (bé, és una qüestió política, no personal) voldria compartir per, d'alguna manera, endreçar els meus pensaments mentre els escric.

Fa un mes i mig, anant cap a classe en autobus a quarts de 4 de la tarda, se'm va seure un home al costat, un senyor d'uns 60 anys amb una indumentària d'allò més corrent i un aspecte físic que no cridava en absolut l'atenció, un "home qualsevol", vaja.

Jo, quan viatjo en autobus, aprofito per tuitejar, revisar el facebook, respondre algun e-mail, tafanejar l'instagram i sempre que no em falli la bateria, vaig escoltant música, així que vaig a la meva bola i no em fixo massa amb qui tinc al costat.

La qüestió és que de reüll vaig poder veure com l'home aquest, el respectable senyor de 60 anys, mirava alguna mena de vídeo al mòbil... primer no ho vaig veure bé però enseguida vaig adonar-me que allò que estava mirant era un vídeo porno.

Vaig sentir-me molt intimidada, jo estava al final del tot de l'autobus, hi havia poca gent i ell se m'havia segut al costat de manera que per jo poder sortir havia de fer-lo aixecar a ell. Vaig decidir mantenir la calma i fer veure com si no me n'hagués adonat, al cap de vall, els exhibicionistes busquen la reacció, no? Doncs no li vaig donar, vaig dedicar-me a tuitejar i parlar per whatsapp amb alguna amistat per distreure'm i sentir-me acompanyada.

El tuit que vaig publicar va ser aquest:

En aquest enllaç podeu llegir-lo i veure les respostes, com podeu comprovar, algunes de les respostes són ben lamentables.

Aquell dia vaig sentir-me molt intimidada, fastiguejada i no vaig tenir valor per cantar-li la canya al babós aquest, així que vaig baixar de l'autobus sense enfrontar-m'hi.

Avui, a la mateixa hora, he agafat l'autobus i -com acostumo a fer- m'he assegut al final de tot, al cantó de la finestra, m'he posat les ulleres de sol, he posat música a l'ipod i he estat mirant correus i xarxes socials amb el mòbil. Algú, no m'he fixat qui era, s'ha segut al meu costat i d'entrada ni me n'he adonat de qui era, de fet, no sabria dir exactament ni en quin moment s'ha assegut al meu costat per que fins que no he vist, de reüll, de nou imatges de vídeos porno al seu mòbil no me he parat compte que qui tenia al costat era el mateix babós que fa un mes i mig va intimidar-me.

He tardat uns minuts en reaccionar, durant aquella estona me n'he adonat que davant hi havia una noia que m'anava fent mirades i gestos de complicitat. Jo estava astorada i durant uns minuts (que se m'han fet eterns) he estat rumiant què havia de fer.

M'he aixecat d'una revolada i li he dit "Tu, surt!", s'ha apartat, he sortit i m'he assegut al costat de la noia que m'havia estat mirant. Fluix, li he preguntat "el coneixes?" i m'ha respost que no, que no el coneixia però que cada dia se'l troba al bus, a la mateixa hora, i que a ella també li havia fet això de seure al seu costat i començar a veure vídeos pornogràfics.

Amb això n'he tingut prou per veure clar que aquell respectable home de 60 anys no és més que un assetjador sexual que cerca intimidar noies a l'autobus ensenyant imatges sexuals. Què cerca? que ens agradi? escandalitzar-nos? Tant és. És fastigós que algú et faci sentir intimidada i violenta... jo tinc 26 anys, sóc capaç de racionalitzar coses com aquesta però i si enlloc de ser jo és una noia de 13 anys? No té cap disculpa i menys encara quan és quelcom sistemàtic i premeditat, els vídeos (segons m'ha explicat aquesta noia que s'hi va fixar) els duu desats en el mòbil.

Quan m'he sentit segura (cal ser valentes però no temeràries) l'altra noia i jo -tot comentant la jugada- l'hem començat a insultar, a dir-li babós, pervertit, guarro, pocavergonya... Una altra noia -més gran que nosaltres, d'uns 40 anys- s'ha interessat pel que passava i li hem explicat (en veu alta, per que ho sentís tothom, inclòs ell) el que es dedica a fer aquest mal bitxo i també s'ha sumat a l'escarni a l'assetjador.

Finalment, ha baixat del autobus força parades abans del que acostuma a baixar, avergonyit i amb el cap baix.

Entre les tres l'hem fet sentir avergonyit, l'hem humiliat públicament per que la intimidació que tant l'altra noia com jo hem passat per culpa de les seves perversions no pot quedar impune, simplement, ens hem defensat d'un agressor sexual a qui no li tremola el pols a l'hora de veure pornografia al costat de noies joves per pur exhibicionisme.

Em sap greu no haver pensat en fer-li una foto, per, per major escarni, difondre-la. Penjar-la en aquest post i en totes les xarxes socials, per que n'estic fins al cony dels babosos de merda que es pensen amb tot el dret del món per amargar-nos l'existència a les dones. I per molt primitiu que sigui aquest sentiment, per mi seria una gran venjança.

N'estic fins al cony de la gota malaia de cada dia, de sortir al carrer i que et diguin coses o veure com li ho diuen a altres noies per que dus faldilla, escot, o per que sí, per que a ple hivern tapada fins a les orelles, si cal, també et diran porcades.

N'estic fins al cony de veure (i haver estat) la noia de 13, 14, 15 anys que té por de l'homenot que la saluda lascivament.

N'estic fins al cony que amigues meves, que dones molt properes a mi, m'expliquin històries d'assetjaments sexuals al carrer, al metro, a l'autobus... que una persona que m'estimo especialment m'expliqués com un home va intentar besar-la en l'ascensor del metro quan baixaven sols, i em digués "no tornaré a agafar un ascensor si no hi ha una altra dona"

N'estic fins al cony de no plantar cara, de no defensar el meu espai, de no defensar-me a mi mateixa i a la meva llibertat per no haver d'aguantar les tares sexuals d'un pervertit que sistemàticament intimida noies.

N'estic fins al cony de callar, baixar el cap o fer veure que "no veig" o que "no sento".

Ja n'hi ha prou de ser sempre nosaltres les que ens sentim malament.

Però... del que més fins al cony n'estic és que damunt n'hi hagi que encara no se n'adonin de com de preocupant és l'assetjament sistemàtic que patim les dones i que a sobre, quan expliques quelcom com això encara n'hi ha que des de la més absoluta irreflexió (no mala voluntat, ni molt menys) et responen "quines coses que et passen" o "hahaha que bo" o "déu n'hi do quin espectacle", com m'ha passat avui al compartir els fets a twitter i facebook.

No amics, ni és divertit, ni és un espectacle ni són coses que em passen a mi. Es diu assetjament sexual, i no em passa a mi (i d'aquesta manera es focalitza la culpa de l'assetjament en mi que en aquest cas en sóc la víctima) el babós aquest és un fill sa del patriarcat i com a tal se l'ha de combatre.

Ja n'hi ha prou de callar i deixar que el pocavergonya aquest se'n vagi de rositas mentre hi ha una noia que s'ha sentit intimidada per ell. I com ell, tots.

Siguem valentes (i de nou, sobretot... no temeràries) i plantem cara a les agressions sexuals que cada dia patim.

A més, hòstia... us juro que m'he quedat molt a gust.


[Actualitzo]
L'autobús on ha passat això és la línia 40 direcció Port Vell, el que he agafat passa entre les 15'05 i les 15'10 per la parada 1944 (Plaça de l'abat Escarré).

L'assetjador no sé exactament on ha pujat, segurament poc després de creuar el Pont del Treball. Ha baixat a la parada del metro de Marina, habitualment baixa passat el Palau de la Música. Vestia camisa, jersei de llana blaumarí i pantalons marró clar. Duu ulleres de muntura a l'aire i té el cabell blanc.

Llegeix més »

La llengua catalana és sexista?

A propòsit d'unes reflexions de la Irene sobre llenguatge no sexista, he pensat publicar aquí al blog un article senzill i breu tant pel format com pel contingut, que vaig escriure recentment sobre, precisament, aquest tema.

Les reflexions que aquí proposo són molt senzilles, una simple aproximació destinada, especialment, a encetar un debat constructiu sobre l'ús de les dobles fórmules o els neutres reals, especialment en la llengua escrita.

Sense més, aquí us deixo l'article: 

La llengua catalana és sexista?

La llengua catalana no és sexista. En qualsevol cas, el que és sexista o androcèntric serà l’ús que en fem i més encara quan hi ha una intensió deliberada d’invisibilitzar, estigmatitzar o menystenir a les dones, obviant-nos de manera sistemàtica de qualsevol discurs o situant-nos en una posició d’eternes subalternes per motius estrictament ideològics, per masclisme i fins i tot per misogínia.

 Si bé en la llengua oral (i especialment en registres informals) es tendeix a economitzar llenguatge i per tant sovint s’usa de forma exclusiva el masculí entès com a neutre (o fals neutre), en la llengua escrita o en la llengua oral formal aquesta excusa no hauria de valdre ja que evidencia una clara manca de reflexió sobre la situació d’invisibilitat de les dones pròpia de les societats patriarcals i una clara mostra de manca de voluntat per democratitzar la llengua.

Si es considera que l’ús de les dobles formules com per exemple “nens i nenes”, “homes i dones”, “avis i àvies”, “els i les estudiants”, “els ciutadans i ciutadanes”... és quelcom feixuc, la nostra llengua té prou riquesa com per trobar fórmules veritablement neutres com per exemple “la mainada” o “la canalla”, “les persones (adultes)” o “els éssers humans”, “la gent gran”, “l’estudiantat”, “la ciutadania” o “el professorat” enlloc de “els professors i les professores”.

L’ús d’aquestes formes realment neutres està exclusivament subjecte a la voluntat del o la parlant que haurà de mostrar la sensibilitat suficient per modificar l’ús que en fa de la llengua per tal d’eradicar tics masclistes que no només estan subjectes al gènere amb el qual parlem, si no també a la visió androcèntrica que tinguem i transmetem mitjançant la llengua.

 D’altra banda, cal apuntar que la llengua és una eina per transformar la realitat i per tant pot ser utilitzada com una eina política de transformació social. Aquest és l’exemple de l’ús del femení com a genèric que respon estrictament a l’ús de la llengua com una eina de subversió i en cap cas, pretén esdevenir quelcom ni normatiu ni generalitzat en el conjunt de la societat.

Emprar el femení com a genèric és una estratègia estrictament reivindicativa en clau política i de lluita feminista que cerca la visibilització de les dones en contextos on preval el contingut ideològic del missatge per damunt de la convenció social.

Malgrat tot això, sí algú considerés que cal seguir emprant conceptes com “Associació de Pares” enlloc de “Associació de Pares i Mares” o “Associació de Famílies d’Alumnes” malgrat les persones que s’impliquen més en associacions d’aquesta mena són majoritàriament les mares (i àvies) de l’alumnat dels centres educatius, personalment voldria convidar a aquesta persona a usar sempre el masculí com a neutre.

Per tant, ja per acabar, convido aquesta persona a que no digui mai “els pilots i les hostesses” enlloc de “la tripulació” o “els metges i les infermeres” en comptes de “el personal sanitari” o, encara menys, “la senyora de la neteja” enlloc de “el personal de neteja” ja que si no, haurà demostrat que rere la seva voluntat i opció d’emprar el fals neutre masculí com a genèric només s’hi amaga una cosa: Masclisme.

Llegeix més »

Dura lex? Una merda.

Arran del gloriós tuit que Toni Cantó va escriure fa uns dies, on afirmava que la major part de les denúncies de violència de gènere són falses, moltes persones s'han escandalitzat al saber que aquest mateix ésser que és capaç de dir una mentida tant flagrant com aquesta i quedar-se tant ample i encara creure's que amb disculpar-se n'hi ha prou, és membre (portaveu) de la Comissió d'Igualtat al Congrés dels diputats espanyols. 

Us imagineu què passaria si un diputat -qualsevol- negués l'holocaust? Doncs negar la barbàrie del terrorisme masclista és, al meu criteri, equiparable a això.

Hi haurà qui no entendrà com pot ser que no existeixi cap mecanisme per amonestar o sancionar a un càrrec electe (i que a més forma part d'aquesta comissió) que és capaç de dir una barbaritat com aquesta, però no ens hauria d'estranyar l'absoluta impunitat amb la qual qualsevol pot fer apologia de la violència contra les dones, defensar-la o negar-ne l'existència, per que simplement vivim en un Estat obertament masclista.

La legalitat en matèria d'igualtat de gènere a l'Estat espanyol és realment precària, fràgil i poc consistent, i en lloc no es contempla que la discriminació de les dones o la defensa del terrorisme masclista per part d'un càrrec electe sigui motiu ni tan sols de reprovació.

Vivim en un estat on la llei orgànica en matèria d'igualtat (la Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres, a partir d'ara LOIEMH) per començar no té gaire clar si la igualtat és DE homes i dones o ENTRE homes i dones ja que en el títol diu una cosa i en l'articulat una altra, sense oblidar, és clar, que fins i tot parla de la sagnant "igualdad RESPECTO a los hombres" -article 11-, caga't-hi germana amb l'androcentrisme de la llei...

I no només amb l'androcentrisme, si no també amb el paternalisme, per que enlloc de parlar d'accions positives EN CONTRA de la discriminació, parla d'accions positives EN FAVOR de les dones (oh, gràcies! però què fem amb els pares que no poden gaudir d'una baixa per paternitat en condicions? I més encara: en la dimensió laboral quedarien exclosos els homes dels permisos i excedències per cura de familiars directes? O hem de recórrer a l'Estatut dels treballadors? -les treballadores no tenim 'Estatut'-

A més, malgrat ser una llei orgànica i per tant que ha de regular els drets fonamentals, la LOIEMH regula sobretot (i així ho indica el Títol I) el PRINCIPI d'igualtat i no el DRET a la igualtat i a més, la igualtat efectiva de la qual parla la LOIEMH, enlloc ni tant sols defineix.

Aquesta llei ignora de manera sistemàtica les interseccionalitats... bé, perdó, això no és cert... que en l'article 14.6 diu que els poders públics PODRAN (no "han de") adoptar mesures en favor de les dones amb "singulars dificultats" -sí, segons aquesta llei ser nena, vídua, migrant, discapacitada o víctima de violència de gènere és una "singular dificultat"-.

I com això altres coses com per exemple el fet que en matèria d'educació no parli de coeducació (article 23) o el fet de parlar de "principio de igualdad de trato y oportunidades entre mujeres y hombres  con carácter transversal" (article 15) en lloc de gender mainstreaming.

De fet, les coses més interessants d'aquesta llei com per exemple la inversió de la càrrega de la prova en cas d'assetjament sexual (article 13) i la definició de la discriminació directa i indirecta (article 6) són copiades de les directives europees.

Hi ha comunitats autònomes com Andalusia o el País Basc que tenen lleis d'igualtat interessants -sempre millorables, és clar- però que estan força més avançades que la LOIEMH. Per exemple la llei basca d'igualtat (que per cert és del 2005, 2 anys abans que la LOIEMH) introdueix el gender mainstreaming a l'article 3.4 i parla de la inclusió de projectes coeducatius en el currículum educatiu (article 29).

Després hi ha altres comunitats autònomes com Castella i Lleó que té una llei d'igualtat que parla de "promoción de la igualdad de la mujer" o la valenciana que parla de "Igualdad de oportunidades en la sociedad de la información" i et deixa anar un "La Generalitat facilitará el acceso de las mujeres al manejo de las nuevas tecnologías de la comunicación e información" (article 28.1) i es queden tant amples... a mi em sembla veritablement divertit.

La llei d'igualtat (bé, per a la dona) de les Illes balears, tot cal dir-ho, és prou millor que aquestes dues (clar que tampoc és gaire difícil) tot i que genera moltes confusions pel que fa el concepte d'igualtat.

Però bé, almenys tenen quelcom... que serà una merda punxada en un pal, serà molt millorable, però almenys hi ha alguna cosa a criticar, fet que a la comunitat autònoma de Catalunya no passa per que simplement NO HI HA LLEI D'IGUALTAT.

I per què? simplement per voluntat política, per que existeix un avantprojecte de llei per a la igualtat efectiva DE homes i dones molt respectable i que es va elaborar en un procés força participatiu, que al 2011 va quedar aturat per que a CIU no va voler tirar-ho endavant.

Això sí tenim un flamant pla d'igualtat fet per l'ICD (que per cert a mi em va costat reconèixer-ho com un pla) que no serveix ni per eixugar-nos el cul per que no presenta ni una sola proposta d'actuació.

A més, és clar... és un pla, és a dir no obliga a res, no és una llei... simplement és un acord de bona voluntat i per tant podem suposar que no serveix ni per sotacopa (el que en català correcte en diríem "posavasos").

Així doncs, resumint, que un IMBÈCIL com l'infecte d'en Cantó es dediqui a dir-nos improperis i segueixi tant panxo cobrant plusos per ser portaveu de la Comissió d'Igualtat del congrés és el mínim que pot passar en un Estat de pandereta com és l'Estat espanyol on la llei diu coses com "los poderes públicos procurarán atender al principio de presencia equilibrada de mujeres y hombres en los nombramientos y designaciones de los cargos de responsabilidad".

Toma ya.



PD: Repto a alguna jurista amb domini de francès a veure quin és el panorama de les catalanes del nord en aquesta matèria, per que està clar que les d'aquest cantó de la frontera imposada el tenim ben magre... i encara rai que almenys a Balears i País Valencià tenen lleis d'igualtat, de merda, però lleis.

Llegeix més »

Fins a dins el llit

Ara que s'apropa el dia de l'amor romàntic per antonomàsia, m'agradaria dedicar unes línies a reflexionar sobre com aquest model d'amor i de relacionar-nos amb les nostres parelles ens influeix a l'hora de sentir atracció física cap als altres, més enllà de la imatge que projectin.

Podem creure'ns i ser dones molt fortes, molt alliberades, molt modernes, cultes i formades però cap de nosaltres s'ha escapat de caure de quatre grapes en la trampa de l'amor romàntic.

Ho volguem o no, com a conseqüència de l'herència cultural i religiosa especialment occidental, l'amor romàntic no ens és aliè per més feministes que siguem o més instruïdes que creiem estar i fins i tot no ens és aliè per més que tinguem una postura crítica cap a aquest model d'amor que ens esclavitza.

Hem après a estimar de forma romàntica des de ben petites, podem trobar amor romàntic en qualsevol manifestació cultural i artística (i no únicament en aquells que podríem considerar kitsch) i tot sovint les nostres expectatives vitals han passat per veure complert el somni de l'amor romàntic: Un parella (marit) i criatures, és clar.

L'amor romàntic, que afavoreix i facilita la violència en la parella, ens és present de forma constant fent-nos sumisses i dependents de l'home que dóna sentit a la nostra existència, lluitant contra corrent per amors impossibles i idealitzant a la persona estimada.

Això forma part de la nostra educació, de la nostra cultura i no descobreixo res de nou si dic que destruir el patriarcat (i per tant l'amor patriarcal, és a dir, l'amor romàntic) no és quelcom que pugui fer-se ni d'avui per demà ni sigui una tasca senzilla.

Acabar amb l'amor romàntic vol dir reeducar-nos tots i totes, acabar amb les relacions desiguals tant en les parelles heterosexuals com en les parelles homosexuals heteropatriarcalitzades i deconstruïr els arquetips amatoris que tenim tant integrats que, sense ser-ne conscients, pauten la nostra forma d'estimar i de relacionar-nos.

Per tant doncs, acabar amb l'amor romàntic vol dir aconseguir viure les nostres relacions de parella d'una forma confluent, que no sigui destructiva per nosaltres mateixes.

Els arquetips amatoris que sostenen l'amor romàntic (especialment l'Eros) influeixen inclús en les nostres pulsions sexuals, en els nostres gustos i en la selecció que fem de les persones a qui estimem o simplement hi tenim relacions sexuals ja que no només hi influeixen a nivell psíquic, emocional, ètic, conductual si no també estrictament físic.

Ella: prima, menuda, dèbil, amb trets dolços i a l'hora eròtics. Ell: alt, musculós, fort... un home d'acer. I si no és alt, musculós i fort, almenys que ho sigui més que ella, i, evidentment, si és més gran d'edat, millor... per que com és obvi la seva funció és protegir-la.

També en el nivell cultural, socioeconòmic i molts aspectes psicosocials hi trobem relacions de parella desiguals en les quals qui té una posició de més força o favorable tendeix a ser l'home, en el cas de les parelles heterosexuals.

Si ens centrem en les qüestions que a simple vista podem observar, és a dir en el físic, ens adonarem que la diferència d'alçada, així com el pes, la constitució o l'edat és quelcom tant naturalitzat que la transgressió de la norma patriarcalment establerta és notícia, ja que es trenca amb la dicotomia home protector - dona protegida.

Això podem veure-ho clar amb l'exemple de dues parelles que tots i totes podem conèixer: És notícia que Carla Bruni (1'76m) sigui uns centímetres més alta que el seu marit (1'68m) però que Gerard Piqué (1'92m) sigui 42 cm més alt que la seva parella (1'50m) no és quelcom que hagi de qüestionar-se...

(I això que per segons què com més igualadets siguin, més fàcil ho tindran... ja m'enteneu)

Ara bé, en el cas de la parella Bruni-Sarkozy la diferència d'edat (ella 46 anys, ell 58 -+12 anys-) no és destacable mentre que en el cas de la parella Shakira-Piqué (ella 36 anys i ell 26 anys -+10 anys-) sí crida l'atenció.

Si fem un anàlisi de consciència ens adonarem que l'amor romàntic i els seus arquetips amatoris ens han influenciat en un moment o altre a l'hora d'escollir la nostra parella -estable o eventual- i és que qui no hagi vist les seves pulsions sexuals condicionades per aquest amor patriarcal fins i tot a l'hora d'escollir una persona amb qui anar-se'n al llit una sola vegada, que llenci la primera pedra.

Cal insistir-hi: Desfer-nos del llast de l'amor romàntic i construir les nostres relacions d'amor més lliures, confluents, equitatives no és una tasca ni senzilla ni ràpida i més tenint en compte que parlem de quelcom tant integrat que esdevé quasi instintiu, que ens dicta de qui, com i per què ens enamorem o sentim atracció per una persona, i per que és, en síntesi, la forma com el patriarcat entra dins el nostre llit.

Potser la forma de començar a destruir l'amor romàntic passa per -com van dir-me una vegada- deixar d'escollir millor la nostra rentadora que les nostres parelles.

Llegeix més »